MURIEL, SERÀ UN DIA LLUMINÓS I CLAR

“Si arriba, com serà el dia que es proclami la independència de Catalunya?”, li vaig preguntar. I ella em va respondre: “Serà un dia lluminós. Serà un dia que, pel bé del nostre poble ha de venir. Jo en el que pugui, faré el possible perquè així sigui”

El mes de setembre de l’any 2011 vaig trucar a la porta de l’oficina que Òmnium Cultural té al carrer Diputació de Barcelona. Aquell any era especial per a l’entitat perquè arribava al 50è aniversari de vida i per tant, havien organitzat un seguit d’actes commemoratius dels quals valia molt la pena parlar-ne. Recordo que al carrer feia calor i jo em sentia impacient per iniciar l’entrevista que la Muriel Casals, presidenta de l’entitat, m’havia concedit.

Em van conduir al seu despatx, lluminós, càlid, amb un cert toc femení i ple de llibres, presidit per una taula robusta al voltant de la qual ens vam asseure totes dues. Vaig treure la gravadora de l’estoig i vam començar a parlar, d’una forma amable i respectuosa. Jo la tractava de vostè, establint així una certa distància en el tracte i mostrant la consideració que em mereixia. De cop i volta, la Muriel em va dir: “ I si ens tractem de tu? No en facis cas d’això” i va passar-se les mans pels cabells blanquíssims, indicant-me que encara que els seus cabells fossin blancs, podia tractar-la amb la confiança d’un tuteig que ens faria sentir, segur, més còmodes a totes dues. Em va fer somriure i immediatament, qualsevol barrera que es pogués interposar entre nosaltres, va evaporar-se.

L’entrevista es va convertir en una conversa en la que ella va somriure, va gesticular d’una forma espontània, va parlar amb franquesa i jo veia com els seus ullets, d’un blau intens, s’apassionaven per allò que m’explicava. Estava contenta perquè, que una entitat com Òmnium, nascuda l’any 1961, que es dedicava a donar classes de català i a “salvar els mots” desafiant l’amenaça del franquisme, hagués arribat a aquest aniversari d’or tan ben assentada socialment i mereixedora d’un més que provat prestigi, a ella la satisfeia i l’enorgullia. I sobretot, amb la feina que els fundadors s’havien proposat, feta.  “ Òmnium Cultural no és un grup polític -em va dir la Muriel- , però tractem de temes humans, de qüestions humanes, perquè l’home és un animal polític. La cultura va lligada a les relacions humanes i aquestes, molt sovint, són polítiques. Quan parlem de la llengua, de l’ús de la llengua a l’escola, això té a veure amb la política”.

Vam mantenir una conversa molt agradable, sobrepassant fins i tot, el límit de temps que establia el nostre compromís, i tot i que la Muriel tenia una agenda força plena, no li va saber greu que parléssim d’altres assumptes, més enllà de la celebració que m’havia portat a iniciar la conversa. Més aviat va ser una excusa per seguir tractant d’altres qüestions, que amb el temps han esdevingut històriques. Òmnium celebrava el seu aniversari l’11 de juliol de 2011, però exactament en any i un dia abans, el dia 10 de juliol de 2010, quan els catalans van saber la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol i van interpretar que anava directament contra l’Estatut de Catalunya, amb l’aleshores president de la Generalitat al davant, José Montilla (que no ens passis per alt aquest detall que potser més d’un, ja ha oblidat), més d’un milió i mig de catalans van sortir al carrer per manifestar, sense embuts i sense manies, la indignació i el rebuig que aquesta sentència els despertava. En aquella manifestació es va sentir per primer cop, un crit del tot nou però decidit, a favor de la independència de Catalunya.  

Òmnium Cultural, amb la Muriel Casals al capdavant, va fer un paper aglutinador de diferents sensibilitats, van ser lloc de reunió, perquè segons explicava Muriel Casals, “ aquella manifestació no podia sortir bé si no s’hi sumaven forces molt diferents i teníem entre els convocants als sindicats, les organitzacions patronals, els partits polítics, grups extraparlamentaris, grups no polítics, col·legis professionals, tanta i tanta gent”. Òmnium va tenir la capacitat de posar aquestes entitats, no pas per damunt les unes de les altres, sinó una al costat de l‘altra, exactament en el mateix nivell d’importància. Per això aquella manifestació va sortir bé. La Muriel en parlava amb entusiasme:   “Un any després, també els polítics parlen diferent a com ho feien perquè els hem empès a posar a la seva agenda, prioritats en direcció a la llibertat del país. El futur de Catalunya està en mans dels ciutadans, però els polítics s’hi han de posar al capdavant i la gent hem d’exigir al nostre govern que faci els passos que ha de fer”.

Aquella va ser la primera de totes les manifestacions que posteriorment, juntament amb l’ANC i un bon gruix d’entitats socials, es van organitzar a casa nostra. No sabria dir quina va ser més emocionant, participativa, festiva i, pel que fa a l’organització, complexa. Famílies senceres van participar, any rere any, sense perdre l’alè ni les ganes, en la inoblidable Via Catalana, en la V de Barcelona, en la manifestació de la Meridiana, i més enllà de tot això, en els múltiples, variats i diversos actes culturals i polítics que regularment i amb una tossuda freqüència, s’han anat celebrant a tot el territoris. Campanyes com “Vull un país”, el gran Concert per la Llibertat celebrat al Camp Nou, tenien a Òmnium Cultural i a Muriel Casals al davant, ferma, decidida, valenta, treballadora, disposada a caminar sempre endavant i a no cedir ni un pas mirant enrere, amb un lideratge femení i transversal d’una eficàcia increïble.

La segona vegada que la vaig entrevistar va ser el mes d’octubre de 2014. Com que ja ens havíem tractat abans i ella se’n recordava, em va rebre amb un petó a cada galta. Havien passat tres anys però ella mantenia intacte el seu entusiasme, la seva convicció que el país se’n sortiria del gran repte que significa aconseguir la independència. Em va repetir el que ja m’havia dit amb anterioritat: “ Els catalans ens n’hem sortit fins ara perquè som molt tossuts”. No estava pas faltada de raó. El suport de la gent manifestant-se al carrer havia de demostrar-se amb un altre gran repte, amb xifres concretes, a les urnes. Òmnium i la Muriel no van defallir, ni l’ANC ni la societat civil i el 9-N va ser un gran èxit. Un altre moment d’emoció i llàgrimes, que es van refermar quan un any després, la formació Junts pel Sí, aconseguia guanyar les eleccions del 27-S i per tant, la Muriel Casals, que formava part de les llistes, deixava el seu lloc a Òmnium per passar a ser diputada al Parlament de Catalunya.

En aquella segona ocasió li vaig preguntar: “Si arriba, com serà el dia que es proclami la independència de Catalunya?” i ella em va respondre: “ Serà un dia lluminós. Serà un dia que, pel bé del nostre poble ha de venir. Jo en el que pugui, faré el possible perquè així sigui”.

Muriel, serà un dia clar i lluminós, sense cap mena de dubte. Les campanes de tots els campanars sonaran amb tanta força que sentiràs la seva música des d’allà on siguis. I la gent celebrarem una victòria que és també, ni ho dubtis, la teva.

OPORTUNITATS I FORTALESES

Finalment ha passat el que ja es veia a venir que passaria: que les eleccions celebrades el 20D han deixat un panorama polític estrany, com mai abans s’havia vist a Espanya. Era molt convenient que després de tants anys d’alternança, el bipartidisme de PP i PSOE es veiés esberlat per la fortalesa d’altres forces polítiques emergents i de fet, aquestes eleccions s’han plantejat (erròniament des del meu punt de vista), com una contesa entre quatre.

El resultat que han donat les urnes ha deixat estupefactes a tots quatre, perquè es miri per on es miri, tots han perdut perquè cap d’ells ha aconseguit les grans expectatives que s’havia automarcat. 

Pel que fa als vells partits, el PP amb Rajoy al capdavant, volia revalidar la seva majoria absoluta, cosa que sortosament no ha pogut aconseguir, quedant-se amb només 123 dels 186 escons que tenia la legislatura passada. El PSOE s’ha presentat tota la campanya com la única força capaç de fer fora a Rajoy, però els seus esquàlids 90 diputats són completament insuficients per aconseguir-ho i a més, aquest és el pitjor resultat de la història del partit.

Pel que fa als partits nous, els dirigents de Podemos van ser els únics que la nit electoral somreien ensenyant les dents, perquè aconseguir 69 diputats i plantar-se com a tercera força al Congrés espanyol té un cert mèrit, més encara quan el globus de l’entusiasme inicial que havien encomanat en la gent, es va anar desinflant a mesura que passaven les setmanes, enmig dels merders interns que afloraven i les declaracions del seu líder que eren cada cop menys clares. Finalment, la cara d’Albert Rivera de Ciudadanos la nit electoral, pagava per ella mateixa. Després d’haver-se arrossegat per tots els platós de televisió haguts i per haver i haver jugat amb la idea d’entrar amb pas triomfal a la Moncloa i instal·lar-s’hi còmodament com qui aclofa el cul al tron, s’ha de conformar amb només 40 representants al Congrés i ser la quarta força.

El panorama ara és certament complicat perquè qualsevol combinació que pugui donar-se entre dretes i esquerres requereix el compliment de diverses condicions, la primera de les quals, és tenir una ment prou oberta per asseure’s a negociar i ser prou flexible per escoltar i assumir algunes demandes dels altres. En un país políticament normal, l’establiment de pactes, d’acords, de coalició, de democràcia al capdavall, està a l’ordre del dia i és una pràctica natural. No es pot pas oblidar que dels 28 països europeus més importants, 24 estan governats en coalició i molts d’ells, en minoria. Però Espanya no, Espanya fins i tot en això, “is different”. La pregunta és: seran capaços els polítics espanyols, d’afrontar els temps que venen havent necessàriament de pactar i negociar amb els adversaris i arriscar-se a que algunes propostes polítiques no arribin més enllà del seu plantejament? Seran capaços de fer-ho, ells que tota la vida han portat a la pràctica aquella màxima tan espanyola que resa “por cojones”? L’àlgebra de la política es complica per moments i la majoria absoluta queda lluny per a uns i altres. Fins i tot la investidura d’un nou president pot resultar ser molt i molt dificultosa.

I en tot això, què fan els partits que han obtingut menys representació? Parlo d’Esquerra Republicana de Catalunya que té 9 diputats, Democràcia i Llibertat que en té 8, el PNB que el té 6, IU que en té 2 o Bildu, que també en té 2. Doncs podria ben bé passar un fet extraordinari, i és que el govern espanyol estigui en mans de catalans i bascos. “¡No va más! ¡Hagan juego señores!”. 

L’altra pregunta clau és: com afectarà aquest resultat al procés de Catalunya cap a la Independència? Són 17 els membres de la Cambra Baixa clarament independentistes, un nombre significativament superior a la passada legislatura si es té en compte que ERC ha triplicat els seus representants passant de 3 a 9. “Que la força t’acompanyi!”, més encara si la setmana entrant passat Nadal, la CUP desencalla l’elecció del president de la Generalitat i la formació del nou govern. Aleshores resultarà que Catalunya tindrà un govern sòlid i ben format i Espanya en canvi, seguirà navegant pels mars grisos de la inoperància i la incertesa. I qui tindrà la paella pel mànec seran els que des de fa molts de temps volen asseure’s i negociar la desconnexió de Catalunya i Espanya. Aquesta pot ser una bona oportunitat per al procés envers la nostra independència, que no es pot desaprofitar. Els vots a les urnes són la nostra fortalesa.

I encara més, amb una mica de sort, tot això Mariano Rajoy s’ho mirarà per la tele des de casa.

 

 

SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU

L'avi Joan Roca, a finals dels anys 60 al Vendrell

Si el meu avi Roca fos viu tindria 104 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora) i al llarg de la seva vida va veure de tot, inclosa, la Guerra Civil (que el va enxampar fent el servei a Cartagena); també l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llançament del Columbia des del Cap Canyaveral, l'avenç de la informàtica i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder 'veure' en sentit literal, més episodis històrics perquè l'avi Roca va morir completament cec. Si avui fos viu segur que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet, comunicant-se des del seu perfil de Facebook, publicant les seves opinions contundents des de Twitter i navegant a través del Google de pàgina en pàgina, satisfent la seva enorme curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es van anar desinflant. Era descregut, ateu, malparlat, geniüt i republicà fins al moll de l'os.

Ras i curt, l'avi Joan Roca va tenir al llarg de la seva vida tres grans alegries: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco el 20 de novembre. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat que mereixia una celebració. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar una ampolla de cava i li va dir a la Maia, la meva àvia, que la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense dir res i la va mantenir en 'standby' a la porta de la nevera.

El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell, brindant amb ell mateix, se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada que li lliscava ganyot avall. En tota la seva vida cap altre cava ni cap altra brindis, li va proporcionar més plaer.

Per cert, com que el 20-N no hi va haver col·legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la meva mare em va dir que aquell dia no havia d'anar al col·legi perquè (cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'ha mort"; jo tenia 4 tendres anys i tota la innocència del món i em va saber greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort de tan malalt com estava. Quan vaig veure l'avi Roca, encetant la famosa ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que tenia un avi molt dolent que es posava content perquè un senyor vellet s'havia mort. Ai Senyor!, el que és la innocència de la infantesa...!.  Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta va decidir de forma unilateral i irrevocable, que faria un bon dinar per a la família, sense que aparentment vingués a compte de res, simplement perquè "hoy es hoy".

M'encantaria saber què opinaria el meu avi Roca del que passa al món i a Catalunya en especial, en aquest moment. Probablement estaria content de saber que la tecnologia avança d'una manera increïble i que avui dia, la vida és més fàcil mercès als enormes avenços de la medicina, les comunicacions, la informàtica i la recerca en diferents camps que aporten al dia a dia, innovacions increïbles; també m'agradaria sentir-lo filosofar sobre els canvis de règims polítics i sobre la caiguda i alçament dels governs, arreu del planeta.

Què diria el meu avi Roca del 'Cas Pujol'? I del nefast govern del PP? I de la crisi i totes les desgràcies que comporta? I de l'immens batibull de corruptel·les que es fan i s'acaben descobrint a les espanyes? I dels atacs jihadistes, ell que era un ateu convençut i contrari a qualsevol pensament que es referís a un déu? Hauria participat en les grans manifestacions festives, reivindicatives, que ha conegut aquest país? Estic segura que sí. Me l’imagino donant la mà al veí del costat formant part de la gran Via Catalana, ben apropet de casa seva, al Vendrell.

Estic segura que avui, malgrat el bloqueig en les negociacions CDC-CUP, esperaria amb ànsia els nous esdeveniments cap a la llibertat dels catalans. Ell sempre havia cregut en la independència de Catalunya i havia renegat una i mil vegades de la inutilitat dels polítics espanyolistes, de la poca-vergonya dels seus representants. La independència de Catalunya hauria sigut la quarta alegria de la seva vida.

Ara, Probablement argumentaria un discurs més propi d'un altre temps i acabaria reblant que "el món està ben boig” i que “no hi ha ni un pam de net". Tindria raó. 

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg del dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va adormir, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre deia: "Morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

El dia 21 de novembre, hauria complert 104 anys i ja hauria superat la centúria. No va tenir aquesta oportunitat ni jo la sort de veure'l superar-la, rondinant, queixant-se, renegant i filosofant a la seva manera, tal i com fan avui, ara mateix en aquest instant, avis i àvies de tot arreu.

Vagi per a l’avi Roca el meu record més entranyable.

L'avi Roca i jo, al terrat de casa. Jo que era la seva única néta (i per això la preferida) devia tenir en aquesta fotografia uns 3 anys.

BLOC DE DOL

Des de l'Albada d'Ítaca vull expressar el meu més profund rebuig als atemptats de París d'ahir a la nit, que han costat la vida a 140 persones. La meva solidaritat amb les seves famílies, amb els parisencs  i amb tots els francesos. Ho sento moltíssim. . 

En aquests moments la ràbia, la indignació són encara molt vives, perquè aquesta atrocitat no pot quedar sense resposta, però demana una reflexió profunda de què és el que ha de passar a partir d'ara i quin és el món que volem construir.

MANTENIR EL POLS

"El pulso". Escultura d'Ana Valenciano

"Fer un pols" (que no és el mateix que fotre un polvo!) o una "guerra de mans" és un exercici gimnàstic en el que s'enfronten dos contrincants els quals, encarats entre ells a una banda i altra de la taula, s'agafen la mà dreta d'una certa manera, deixant el braç en un angle amb el qual es pot fer força sobre el braç de l'altre. El joc consisteix en resistir com més temps millor la força de l'altra i al mateix temps, empènyer-lo per tal de vèncer al contrincant, doblegant-li el braç amb el que fa la força i obligant-lo a cedir.

Qui més qui menys tothom ha fet un pols alguna vegada, ja sigui com a joc, ja sigui com a exercici gimnàstic. En sentit figurat, "fer un pols" és resistir sense defallir, l'embat d'un altre que amb una força similar i contraposada, volent guanyar la confrontació oposant tota la resistència possible. Al final del pols, els contrincants es donen amistosament la mà, l'un perquè sense escarafalls ha sabut guanyar i l'altre perquè sense rancúnia, ha sabut perdre.

El pols entre Catalunya i Espanya fa temps que dura. Anys de fet, però és ara quan d'una manera més clara, s'evidencien una i mil diferències entre una i altra, summament difícils de resoldre, més encara si una de les parts en conflicte, Espanya, segueix entestada en un NO al diàleg, NO al pacte, NO a escoltar a la gent, un no tan estèril com violent.

Ara bé, si alguna cosa tenim els catalans, és que som molt tossuts i per tant, amb o sense diàleg, amb o sense pacte, amb la intervenció del Tribunal Constitucional o sense ella, el procés català cap a la independència seguirà endavant, tal i com va anunciar fa uns quants dies la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Mai a la vida les raons havien estat més poderoses per continuar fent el camí, ben recte i sense defalliments, que la jornada és llarga i la feina a fer, dura.

Després dels recursos d'empara que Iceta, Arrimadas i Albiol van presentar davant el Tribunal Constitucional, per tal d'evitar que el debat sobre la declaració sobiranista arribés a la cambra parlamentària catalana, aquest ha decidit no acceptar-los i per tant, el debat es podrà realitzar el dilluns dia 9 de novembre. La decisió del Tribunal Constitucional es va prendre per unanimitat dels seus integrants, amb l'argument que calia demostrar respecte per la institució parlamentària (ara, no?).

Els catalans però, que ja comencem a tenir la pell dura de rebre patacades per tot arreu, no podem cantar victòria. No ho és: és simplement l'avançada del que vindrà després del debat del dia 9, presumiblement i amb tota probabilitat, l'anulació per part del TC de l'acord que a Catalunya es prengui per iniciar la desconnexió amb Espanya. Adverteixen que defensaran "la Carta Magna amb "prudencia y determinación"". És a dir, que ja tenen clar què faran: tornar altre cop a la facilitat del NO, NO, NO. "Son las asambleas parlamentarias, en su condición de poderes constituidos, las que en primer lugar deben velar porque sus decisiones se acomoden, en todo momento, a la Constitución". Aquesta "fidelidad a la constitución" que reclama el TC, ja s'ha pogut comprovar en una colla d'ocasions, que no té un camí d'anada i tornada perquè quan li ha convingut, el govern espanyol s'ha saltat els acords i compromisos adquirits amb Catalunya, sobretot en l'aspecte econòmic, ben bé a la torera.

Mentre, la ciutadania seguim veient com entre els polítics espanyols hi ha un clar acord d'anar, tots junts, en contra de la voluntat de Catalunya i els catalans; com el polititzadíssim TC fa el que el "partido del gobierno" els mana; i com a Catalunya no acaba d'haver-hi l'acord que caldria entre els partits independentistes, tot i que algunes veus solvents afirmen que aquest acord és a tocar i a més, amb molt bones condicions. La bona notícia és que malgrat tot i tot, el braç de Catalunya aguanta les envestides espanyoles en aquest pols singular que si ara es torça, no es tornarà a plantejar ni d'aquí a 300 anys més.   

LA REACCIÓ DELS UNIONISTES DESPRÉS DEL SEU FRACÀS

Iceta, Arrimadas i Albiol, a la sortida del TC (Foto del Diari Ara)

Ja hi tornem a ser!. Als despatxos del Tribunal Constitucional s’hi acumulen les carpetes que tracten els assumptes del procés català que els partits contraris a la independència no han sabut i la major part de les vegades no han volgut, resoldre per la via política, com seria de rebut. Avui, a les carpetes anteriors se n’afegeixen tres més: les que contenen les tres resolucions d’empara que han registrat Arrimadas, Iceta i Albiol, o el que és el mateix, Ciudadanos, PSC i Partido Popular. A la sortida de les oficines del constitucional, tots tres posaven satisfets davant les càmeres dels periodistes, formant escala de més alt (i animal) a més baixet (orondo y redondo, com dirien en castellà) i mostrant victoriosos els papers amb el registre d’entrada corresponent.

Sí, és clar, cal entendre’ls: han fracassat intentant frenar el ple del trencament amb la mesa del Parlament, que ahir, sí o sí, va engegar els mecanismes del procés acceptant la resolució que s’ha de debatre i posant-la a disposició de la cambra de cara al dia 9. Tenint la cambra com té, una majoria de diputats independentistes, està més clar que l’aigua quin serà el resultat de la votació i per tant, el tret de sortida del procés ja està donat.

Davant d’aquesta situació, què havien de fer els unionistes, espanyolistes i filibusters? Doncs provar de frenar-ho de totes les maneres possibles, fins i tot fent el ridícul. Perquè això és el que pot passar, que ho allarguin en el temps fent créixer la impaciència de la majoria dels catalans que estem per la independència i tenim pressa per aconseguir-la, però frenar-la i evitar-la, que és el que voldrien, això no està a les seves mans. Només són diputats autonòmics i comptats d’un en un, no pas gaires.  Insuficients, almenys.

Ciudadanos i Populares van agafats de la mà i no en va, són la marca blanca l’un de l’altre, però el PSC, representat per Iceta a la foto, mereix una reflexió a banda que a ell mateix l’hauria de fer pensar i adonar-se de fins a quin punt el partit que havia tingut una força importantíssima a Catalunya, al Parlament però també i sobretot als ajuntaments i a les diputacions, ara té una importància tan escassa, per no dir que és directament residual. Els temps canvien i la política i els polítics han de saber adaptar-se a les demandes de la gent, si no volen pagar una extraordinària factura, com la que Catalunya li ha passat al PSC. “"Nosaltres no volíem que la primera resolució fos negativa", ha argumentat Iceta, però el cert és que aquesta demanda d’empara s’ha presentat abans que el debat es celebri. El propi Iceta reconeixia fa unes jornades que “és molt difícil que el tribunal bloquegi el debat –els precedents així ho constaten–, però que cal presentar un recurs perquè els catalans sàpiguen que el PSC està en contra de situar les institucions catalanes al marge de la legalitat”. Els antecedents dels quals parla Iceta es remunten a l’any 2005, quan el PP va presentar un recurs d’empara al TC contra la tramitació de la reforma de l’Estatut sorgit del Parlament i que el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit. El segon antecedent el trobem un any abans, el 2004, arran de la proposta d’Estatut polític d’Euskadi (el Pla Ibarretxe), que la mesa del Congrés va admetre a tràmit però que altre cop el PP va portar al TC demanant la seva suspensió, sense que aquest acceptés el recurs. Veurem què passarà ara, deu anys després, quan la tensió és més forta que mai i el govern espanyol demana tan sovint que el Tribunal Constitucional arbitri els assumptes que pertanyen a una esfera exclusivament política i no pas jurídica. 

Els que segueixen sense mullar-se, nedant enmig de marees perilloses, és Catalunya Sí Que Es Pot. La meva besàvia, que era una dona molt sàvia, sempre deia que “Déu Nostre Senyor estima als calents i estima als freds, però avorreix els tebis”. Bé, algun dia hauran de definir-se, suposo, i declarar a tothom què esperen, què volen i per quin objectiu es posaran en marxa, si és que arriben a fer-ho. I mentre aquests darrers es decideixen (o no), Junts pel Sí i la CUP segueixen endavant perquè el dia 9 de novembre és ben bé a tocar.

El 20 de desembre també s’acosta perillosament i sense una estratègia clara i amb el NO per bandera, els partits unionistes PP, PSOE i Ciudadanos, estan traçant maldestrament la seva estratègia electoral, sabent que a Catalunya ho tenen tot perdut però que a la resta d’Espanya, els entusiasmen les animalades que arriben a dir sobre Catalunya i els catalans, tot i reconèixer-se catalans també ells mateixos, i dient que tot el que fan, ho fan perquè estimen Catalunya. És ben bé allò que diu el refrany que “de tant que t’estimo t’abonyego” i que "el més cec és el que no hi vol veure".

JUNTS PEL "NO" A CATALUNYA

Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE) entenent-se de primera. Foto EFE

Ara que el president del govern espanyol Mariano Rajoy ha encetat una sèrie de trobades amb els líders d'altres formacions polítiques (algunes de les quals com Ciudadanos, segur que li prendran vots i li faran perdre la galdosa majoria absoluta amb la que ha campat per les esplanades messetàries aquests darrers quatre anys), sembla a ulls de l'opinió pública, que de cop i volta, Rajoy és més dialogant i més obert de mires. No us ho cregueu pas, és un fals miratge. Rajoy només parla amb aquells amb els que creu que es pot entendre, amb ningú més. I ves que no sigui per captar alguna idea de la que es pugui apropiar, perquè d'idees, ell mateix i el seu govern n'estan completament faltats.

A les acaballes del seu horrible govern, Rajoy se n'adona que parlar, dialogar, negociar i arribar a acords, pot solucionar molts problemes, sobretot quan la conversa i la negociació es fan amb les mires posades en el bé comú i no pas en maniobres partidistes que el mantinguin a ell i als seus, en el lloc on han estat fins ara: asseguts còmodament a les poltrones dels ministeris que tants i tants beneficis els ha reportat, en tots els sentits. Se n'ha adonat tard, tardíssim, en temps de descompte.

Rajoy, com deia, ara passa per ser un tipus dialogant, somrient i amb iniciativa, el que potser serveixi per suavitzar la imatge que ha donat fins ara, de poruc a l'hora de plantar cara a la premsa, insegur a l'hora d'oferir explicacions convincents sobre les decisions preses, explicatiu i pedagògic a l'hora de fer arribar aquestes decisions a l'opinió pública a través dels mitjans de comunicació, igual els afins (la majoria) com els contraris i capaços de qüestionar a les seves editorials i a les columnes d'opinió dels seus col·laboradors, unes actuacions que sovint són, com a mínim, discutibles. 

Les converses mantingudes fins ara, però, només han servit per evidenciar una qüestió: que quan es tracta d'anar en contra de les aspiracions d'independència de Catalunya i dels catalans, els partits unionistes espanyols i el català Ciudadanos també, ràpidament es posen d'acord: "la unidad de España no se cuestiona. España no se rompe". I encara més, ara que sabem que si els catalans ens independitzem, acabarem "sortint del món", com afirmava ahir el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo qui té, per cert, el rècord de dir més bestieses en l'espai de temps més breu possible. Una al darrera l'altra. 

L'anatema contra Catalunya està servit perquè a Espanya ven i molt: "Cuando alguien se encuentra ante una insurrección, la sofoca. Debe impedirse que desobedezcan la ley", deia ahir García-Margallo referint-se als catalans. I encara més, Joaquín Leguina deia ahir a 13TV: "La diferencia con ETA es que mataban y éstos (els independentistes, vol dir), todavía no".  Es pot dir més grossa? Dons potser sí perquè la rediviva Carmen Chacón, que només treu el nas quan necessita els vots per mantenir-se ferma a la poltrona que l'alimenta, afirmava que "Combatrem per terra, mai i aire la ruptura que Junts pel Sí i la CUP pretenen". Es nota que la "doña" va ser ministra de defensa. 

En fi, em sembla a mi que és de sonats aguantar tot això, que és només una petitíssima mostra del pa que es dóna, i no fer res per perdre'ls de vista com més de pressa i lluny millor.

Pensava jo ahir, reflexionant amb mi mateixa, que si a Rajoy ara li ha donat per mostrar-se dialogant i obert a les idees dels altres, aprofitant aquesta avinentesa, potser ha arribat el moment de començar a negociar els termes de la desconnexió amb Espanya, perquè no sigui una amputació en sec, sinó una dissecció quirúrgica ben plantejada. Tan cec està Rajoy que no s'ha adonat que és el moment de cedir, d'asseure's i negociar amigablement amb els catalans que volem que les institucions espanyoles marxin de Catalunya, avui mateix a ser possible?. Em fa l'efecte però, que ara ja som molt lluny d'aquestes formalitats i el que s'imposa per part dels catalans, és seguir ben fermament i ben recta, el camí que les urnes han traçat, desobeint si cal, una Constitució que per obsoleta i "trasnochada" fa temps que no ens sentim nostra.